Jakas reklama 

 

Coordenades: 41° 23′ 02″ N 2° 10′ 35″ E

Absis

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona.

La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX).

La catedral està dedicada a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició catòlica, va sofrir el martiri durant l'època romana. Es coneix la dedicació a Santa Eulàlia des del 877,[1] quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.[2]

Taula de continguts

edita Història

edita L'església paleocristiana

La catedral paleocristiana està documentada des del segle VI,[1] tot i que se suposa que és anterior, ja que l'existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjans del segle IV.[3] Entrant pel soterrani del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes de l'aula basilical i el baptisteri (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal.[1] Les restes trobades de l'aula, que són bàsicament el paviment i l'arrencada de les columnes, van fer pensar que corresponien a la primitiva catedral, de tres naus (la planta típica de les basíliques romanes) disposades transversalment a l'actual,[3] amb la capçalera al nord-est i els peus situats sota les capelles del costat de l'Evangeli (nord) de la catedral actual,[1] però actualment se sap que aquesta aula basilical en realitat era una sala de recepció del palau episcopal, mentre que que la catedral devia estar a sota de la catedral actual, i si no se n'ha trobat restes és perquè aquesta zona no ha estat excavada.[4] Aquesta catedral va ser remodelada completament abans del segle IX[1] i fou destruïda el 986 per la ràtzia d'Al-Mansur.[3]

Situació de la catedral romànica (en vermell) respecte a la catedral gòtica actual (en negre).[5]

edita L'església romànica

La catedral romànica, consagrada el 1058 per l'arquebisbe de Narbona, fou construïda per impuls del bisbe Guislabert i tenia la mateixa orientació de la catedral actual.

Molt més petita que l'actual, de tres naus amb tres absis i sense creuer, tenia el campanar prop d'on ara hi ha el claustre[1]. La seva ubicació coincideix amb l'actual, amb el presbiteri i la cripta al mateix lloc. Tenia un atri, que ocupava la meitat de l'espai actual del rerecor i les naus arribaven només fins l'actual cor.[5] Se n'ha localitzat part del basament de la porta principal, que també es pot veure entrant pel Museu d'Història de la Ciutat, i se n'ha localitzat algunes pedres aprofitades en la construcció dels fonaments de la catedral gòtica. Part de la porta principal o d'una porta lateral podria haver estat reaprofitada en la porta del claustre.[5]

edita La catedral gòtica

Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement[5] les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.

Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...)[6], que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.[5]

A la primera etapa es construïx l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar al 1338 sent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del que es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.

La façana l'any 1880.

La segona etapa és la perllongació de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb que es va tancar al 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408 [7].

Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442).

edita La façana neogòtica

Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense fer grans obres a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus fills, es van reprendre les obres, es va convocar el concurs per a l'edificació de la façana l'any 1882, establint com criteri estilístic a seguir el gòtic. Va ser adjudicat a Josep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l'any 1855. Es va inspirar en les traces realitzades l'any 1408 per Carles Galtés de Ruan.

edita Edifici

Planta de la Catedral de Barcelona.

L'edifici és format pel temple i el claustre perfectament units pel seu mateix estil gòtic. Les mides de la catedral són de 90 metres de longitud per 40 d'ample i el jardí del claustre és de 25 metres per costat més per sis d'amplària de cada galeria de les quatre que l'envolten.

edita Estructura del temple

La catedral és formada per tres naus de la mateixa altura, que des del fals creuer les naus circulars s'uneixen en girola, passant per darrere del presbiteri i formant un arc semicircular, on s'allotgen nou capelles; per sobre d'aquestes capelles hi han grans vitralls i un fals trifori des d'on es poden veure les claus de volta a una distància d'uns tres metres.

La nau central és el doble d'ample que les laterals i a més de les capelles de la capçalera n'hi ha repartides disset més en el seu perímetre, a les quals s'ha d'afegir les vint capelles del claustre i la capella de Santa Llúcia amb entrada des de l'exterior.

La distribució en tres naus és corrent a les grans esglésies gòtiques, però mentre que les catedrals franceses i les que en segueixen l'estil la presència de tres naus serveix donar llum a l'església, fent la nau central més alta que les laterals i obrint grans finestrals a les parets de la nau central (vegeu per exemple la catedral de Reims) a la de Barcelona es posa èmfasi en la unitat de l'espai, aixecant les tres naus gairebé la mateixa altura semblantment al que es fa en d'altres esglésies del gòtic català: per exemple, a Santa Maria del Mar s'adopta aproximadament la mateixa solució, i en les esglésies més petites com Santa Maria del Pi o la del monestir de Pedralbes es porta la unitat de l'espai fins a l'extrem de fer l'església d'una sola nau.

edita Contraforts interiors

Les capelles de Sant Bernadí (esquerra) i de la Verge del Roser (dreta). La galeria sobre les capelles està coberta amb dues voltes de creueria.

Les parets de les façanes exteriors no se situen als costats de les naus laterals, sinó que es desplacen enfora deixant els contraforts a l'interior de l'edifici, quan habitualment queden a l'exterior. Això augmenta l'amplada aparent de la catedral, amb la impressió d'afegir una nau més a cada banda, però com l'espai entre ens contraforts no es cobreix amb una volta de creueria sinó amb dues, la impressió és que s'han afegit dues naus a cada costat i que la catedral té set naus en comptes de tres. Això té efectes sobre la il·luminació de l'interior i sobre la disposició de les capelles.

edita Efectes sobre la il·luminació

En haver eixamplat l'espai, els vitralls queden molt més lluny del centre, i a més l'arribada de la queda obstaculitzada pels contraforts i pels arcs que sostenen les voltes entre els contraforts. La part de la catedral en què aquest enfosquiment es dóna menys és l'absis, que és la única part en què els contraforts es deixen a l'exterior i els vitralls se situen a la vora de la nau lateral.

edita Efectes sobre les capelles

Quan els contraforts se situen a l'exterior, entre ells se situen les voltes que fan de sostre a les capelles i que tenen una alçada proporcionada a la seva mida, com a l'església de Santa Maria del Mar). A la catedral de Barcelona, en canvi, l'alçada del sostre entre els contraforts és excessiva per formar l'espai recollit que convé a les capelles, pel que les capelles (dues a cada espai entre contraforts) estan cobertes per voltes més baixes que deixen una galeria al damunt.

La intenció original devia ser de construir més capelles a sobre de la galeria, i de fet es van arribar a fer quatre capelles sobre la galeria del costat de l'Evangeli tocant a la porta de Sant Iu, que encara es poden veure, però l'oferta de capelles devia ser excessiva perquè no se'n va arribar a construir més.[8]

edita Exterior

La façana de la catedral abans de la restauració iniciada el 2005.

edita Façana principal i cimbori

La façana neogòtica, projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres l'any 1882, és de 40 metres d'ample, consta de la portada flanquejada per dues torres amb alts pinacles i està ornamentada amb tot tipus d'elements d'estil gòtic de línies verticals i amb gran profusió d'imatges d'àngels i sants. A la façana són visibles vuit vitralls, la majoria modernistes, però també renaixentistes com la famosa Noli me tangere dissenyada per Bartolomé Bermejo a la part esquerra inferior.

El cimbori, dissenyat per l'arquitecte August Font i Carreres té una altura de 70 metres, es va portar a terme entre els anys 1906 i 1913. El coronament exterior del cimbori, es conclou amb la imatge de Santa Elena, mare de Constantí, que es diu va ser la que va retrobar la veritable Creu, advocació de la catedral juntament amb la de Santa Eulàlia, aquesta escultura va ser realitzada per l'artista Eduard Alentorn. A les terminacions de les cresteria hi ha imatges d'àngels alats.

edita Portes

1- Porta principal.
2- Portal de Sant Iu.
3- Porta de la Pietat.
4- Porta de Santa Eulàlia.
5- Porta de Santa Llúcia.
Portal de Sant Iu.
Porta de la Pietat.
Porta de Santa Eulàlia.

Cinc són les portes de la Catedral de Barcelona:

A cada costat de la portada hi ha relleus de marbre fent d'impostes, tres a cada costat, representant dos temes: la lluita de l'home contra les feres i la interpretació de la natura en clau religiosa i simbòlica, en la línia dels bestiaris medievals.[5]

Relleus amb el griu capturant un anyell (esquerra) i home salvatge (dreta).

Lluita d'un home i un griu. La indumentària de l'home correspon a la dels soldats dels volts del 1300.[5]

Relleu representant probablement Samsó matant un lleó.

Relleu amb un cervatell (esquerra) i relleu amb una lleona i els seus cadells (dreta).
D'esquerra a dreta hi trobem:
  • Un griu que captura un anyell entre les urpes, i que simbolitza el dimoni que atrapa l'ànima del pecador.
  • Un home salvatge, amb el cos cobert de pèls i vestit només una mena de pantalons curts. Representa els impulsos concupiscents de l'home i a la mà hi porta una arma que podria ser un pal o una maça, però no es pot saber perquè se n'ha perdut un tros. Fa el gest de colpejar alguna cosa que queda fora del relleu, que tampoc sabem que és, però sembla molt improbable que sigui el griu del relleu del costat. De fet, tenint en compte l'ambient forestal al que pertanyeria l'home salvatge, alguns autors han suposat que podria haver estat pensat originalment per anar al costat del relleus de l'altre costat (el cervatell i la lleona), que lligarien amb el mateix escenari.
  • La lluita d'un home, abillat de soldat, amb un griu, simbolitzant la lluita contra el dimoni. No queda clar qui guanyarà, però més eficaç que l'espasa, que el griu està agafant per la fulla, sembla que és l'escut, amb una gran creu gravada.
  • Un home vestit amb túnica i lluitant amb un lleó, al que li clava una daga. Se suposa que representa Samsó, per la seva semblança amb d'altres representacions contemporànies, tot i que hauria d'estar matant el lleó amb les mans i no amb una daga.
  • Un cervatell, que simbolitza l'anhel de l'ànima per acostar-se a Déu. Al darrera té un arbre amb tres capçades i dos petits mussols al damunt, que podrien tenir intenció només decorativa.
  • Una lleona alletant dos dels els seus cadells i protegint-ne un tercer entre les potes, d'interpretació incerta.
Alguns autors atribueixen aquests relleus a l'antiga catedral romànica, mentre que d'altres els creuen realitzats per artistes italians al segle XIV.[1] Tot i que els trets estilístics denoten que han sortit d'una mateixa mà o d'un mateix taller, els relleus no semblen concebuts amb un programa unitari ni tenen relació entre ells, i fins i tot alguns estudiosos han suposat que la seva disposició no és la prevista per l'escultor.[5]
Dels quatre capitells de les columnes, els dos interiors només tenen motius vegetals, l'exterior dret esculpits té dos quadrúpedes (un a cada cara, però compartint la mateixa boca, el que s'ha assenyalat com una mostra de la no massa bona qualitat de l'escultura d'aquesta porta) i a l'exterior esquerre s'hi representen les escenes de l'anunciació i la visitació.[5]
Part de l'ornamentació de la porta va haver de ser reconstruïda el 1842 per la caiguda d'una bomba, i el timpà, que és llis, té pintures no massa ben conservades de principis del segle XX.[5]

Porta de Santa Llúcia.

Costat esquerre, amb el capitell amb l'anunciació i la visitació

Costat dret, amb el capitell amb l'anunciació i la visitació

edita Torres-campanar

Les torres i el cimbori s'alcen sobre els terrats de la Ciutat Vella.

De finals del segle XIII són les dues torres campanar, d'inicis de la construcció gòtica, la situació de la qual correspon als extrems del creuer. Ambdues són vuitavades i de 53 metres d'altura.

Una de les torres dita de les hores o rellotge, se sustenta sobre l'entrada de Sant Iu.[11] Es troben en aquesta torre la campana Eulàlia, que és la més gran, de 3 tones de pes, i és la que toca les hores, i la que duu el nom el nom d'Honorata i dóna els quarts. L'estructura superior és de ferro magníficament ornamentada i va ser construïda a la fi del segle XIX d'estil modernista.

L'altra torre és l'encarregada de les hores eclesiàstiques. En aquesta hi ha deu campanes, totes amb noms femenins.[12]

edita Gàrgoles

Com la majoria de les catedrals gòtiques, també la de Barcelona té gàrgoles, per on s'aboca l'aigua de la pluja de les teulades.

Les gàrgoles més antigues de la catedral són les l'absis al costat de la porta de Sant Iu, que deuen ser de principis del segle XIV, i representen un home cofat amb una gorra que recorda una barretina, un cavaller armat a cavall, un unicorn i un elefant. La de l'elefant porta a l'esquena una estructura en forma de castell, de l'estil de les que es fan servir a orient per la cacera o la guerra i que els elefants porten sovint a les representacions medievals; la trompa, que veiem d'un color diferent, és fruit d'una reparació posterior. La gàrgola del cavaller, abillat ostensiblement amb casc, cuirassa, escut i esperons, i el cavall amb brida, s'ha relacionat amb la confraria dels freners o dels esteves (per l'advocació de Sant Esteve), que agrupava els freners i oficis afins, que feien arreus, armes i cuirasses i ocupaven aquest tros de la ciutat, coneguda com a barri de la Freneria (hi ha un tros de carrer que encara conserva aquest nom) que s'estenia fins a la plaça de Sant Just; en aquesta mateixa zona de la catedral, en una de les osseres situades entre els primers contraforts de l'absis, encara s'hi pot llegir una inscripció del 1740 amb el nom de la confraria. Les altres gàrgoles de l'absis representen animals corrents, com un bou, un xai, un porc i un gos amb collar, i als contraforts inferiors ovelles, gossos i llops. Els acompanyen un lleó, un aguiló i un animal monstruós.[13]

Gàrgola de l'unicorn.

Gàrgola de l'elefant.

Gàrgola del cavaller.

Les gàrgoles del claustre ja són del segle XV, i les quatre de les cantonades representen els símbols dels evangelistes.[13]

Segons una tradició popular, les gàrgoles són bruixotes que, quan passava la processó del Corpus Christi, escopien, sent castigades a quedar-se petrificades com a figures monstruoses, amb la missió d'escopir l'aigua de les teulades de la catedral.

edita Capella de Santa Llúcia

Situació de la capella de Santa Llúcia.

La capella de Santa Llúcia o de les Onze Mil Verges[14][3] és situada a un angle del claustre amb entrada exterior.

Es va construir entre els anys 1257 i 1268 d'estil romànic tardà, sota el mandat del bisbe Arnau de Gurb (1252-1284)[14] com a capella del palau episcopal, amb el que estava unida, i al principi sense relació amb la catedral, que en aquell temps era més petita i no hi arribava (la capella es va acabar de construir trenta anys abans que s'iniciés la catedral gòtica).[3]

De planta rectangular, amb una sola nau amb volta de canó apuntada i de dimensions molt reduïdes, està edificada amb dovelles molt regulars, la seva façana té porta amb arc semicircular amb arquivoltes i dues columnes a cada banda amb capitells esculpits amb figures geomètriques i d'animals; sobre el centre de la seva façana s'alça una petita espadanya de dos buits (afegida posteriorment)[14].

Per la porta de la capella, vegeu la secció d'aquest mateix article sobre les portes de la catedral.

Té una porta posterior que permet accedir al claustre i tenia una porta lateral que s'obria al carrer del Bisbe, tapiada el 1821, de la qual encara es pot contemplar el timpà amb un Agnus Dei de transició del romànic al gòtic.[14]

A l'interior hi ha en dues arcades laterals, dos sepulcres. El del costat de l'Epístola (o sigui, entrant per la porta principal a mà dreta) és el del bisbe Arnau de Gurb,d'estil gòtic, el qual havia estat tapiat molts anys fins que el 1891 es va redescobrir i restaurar, pel que la disposició d'alguns elements podria no ser l'original, [9] i el del costat de l'Evangeli (entrant a mà esquerra) el del canonge Francesc de Santa Coloma, del segle XIV, a sobre el qual hi ha un calvari tallat en pedra amb el fons de vidre blau, el mateix canonge hi apareix representat agenollat al costat de la creu,[3] que era una forma habitual de representar al donant (el que havia pagat l'obra) semblant a com apareix el canonge Vila al timpà de la Porta de la Pietat.
(Vegeu el sepulcre sencer).

La dedicació original de la capella fou a la Mare de Déu, a santa Quitèria i a totes les santes verges, havent-hi un altar dedicat a santa Llúcia i un altre a santa Àgata. La dedicació exclusiva a santa Llúcia data del 1296 en què segons la tradició, per intercessió miraculosa d'aquesta santa, una nena nascuda sense ulls els obtingué (santa Llúcia és considerada protectora de la vista).[3]

Façana de la capella de Santa Llúcia.

Sepulcre del bisbe Arnau de Gurb.

Sepulcre del canonge Francesc de Santa Coloma.

Interior de la capella, vista d'esquena a l'altar i a la porta del claustre.

edita Interior

Altar major de la catedral de Barcelona.

edita Altar Major

Consagrada l'any 1337 pel bisbe Ferrer Abella (1335-1344), l'ara de tres metres de longitud és de marbre blanc i està sostinguda per dos capitells del primitiu temple visigòtic del segle VI. Al fons i a mitja altura de les columnes centrals es pot veure la imatge de l'exaltació de la Creu envoltada per sis àngels, de l'escultor Frederic Marés i Deulovol, realitzada l'any 1976 i a la seva part inferior hi és situada la càtedra, tallada a mitjan segle XIV en alabastre, el respatller de fusta és de l'any 1967, i sobre ell hi ha l'escut del cardenal arquebisbe Ricard Maria Carles i Gordó (1990-2004).

edita Vitralls

Considerades com una de les característiques de l'art gòtic, amb l'obertura de grans finestrals per a donar pas a la llum exterior, després de l'època romànica, que les construccions eren de murs gruixuts i sense obertures o si les havia, poques i molt estretes, amb excepcions com la de la Catedral d'Augsburg de l'any 1100 amb figures precursores de les gòtiques.

Els vitralls gòtics de la catedral, tots són amb el mateix esquema de tres carrers, el central amb la imatge del titular i els laterals amb decoracions geomètriques que emmarquen escuts reials, de la ciutat, àngels, etc. i coronament trilobulat.

Les èpoques dels vitralls es poden dividir en tres parts: La primera, datada els anys 1317- 1334, per l'escut del bisbe Ponç de Gualba que s'aprecia a la vidriera de la Santa Creu i Santa Eulàlia, recull tots els vitralls de la capçalera, sobre les capelles radials. A més d'aquesta, la de Sant Pere, la del papa Sant Silvestre on als laterals hi ha caps de sants bisbes de l'autor dit Mestre de Sant Silvestre fet l'any 1386 i la de Sant Esteve.

La segona etapa, al voltant l'any 1400, són les dels extrems de l'absis: Sant Andreu amb els escuts del bisbe Armengol de l'any 1398/1408, i la de Sant Antoni Abat, realitzada per Nicolau de Maraya els anys 1405/1407.

La tercera etapa o grup són els realitzats en el segle XV, com la vidriera de Sant Miquel arcàngel i la principal, situada a la capella del baptisteri, de l'any 1495, el seu autor va ser Gil de Fontanet amb cartrons dibuixats de Bartolomé Bermejo. Tal com es pot llegir en la franja inferior de la vidriera es tracta del Noli me tangere. [15].


Realitzades al segle XX, són les que es troben als peus del temple: pagada per la Diputació de Barcelona és la que representa a Sant Jaume, Sant Antoni Abat, Sant Alexandre i Santa Joaquima Vedruna; pagada per l'Ajuntament de Barcelona amb Sant Sever, Sant Josep Oriol, Sant Medir i Sant Vicenç Ferrer; La Mare de Deu dels Àngels i Sant Bartomeu, sufragada per Bartomeu Barba, governador de Barcelona; La Mare de Deu del Bust i Sant Gregori, amb l'escut del bisbe Gregorio Modrego Casaus, etc.

edita Claus de volta

El Pare Etern voltat d'angelets vermells.

La restauració portada a terme l'any 1970, va permetre descobrir la policromia de les claus de volta que el pas dels segles havia anat enfosquint.

La catedral té en total 215 claus, sent les de la nau principal les més grans, de dos metres de diàmetre i amb un pes de 5 tones.

Les claus de la volta central començant pel presbiteri són:

Una altra gran clau és la que es troba a la cripta de Santa Eulàlia, representant a la santa amb la Mare de Déu i el Nen. Prop de la porta de Sant Iu, la seva clau representa a Sant Pere, envoltada per unes altres quatre de més petites de forma trilobulades, a la porta de la sortida al claustre, al costat oposat, representa Sant Joan Baptista amb l'àguila, també envoltada per unes altres quatre de més petites.

edita Cor

Vista lateral del cor de la catedral amb les pintures de Juan de Borgonya.

Les obres del cor van començar sota el mandat del bisbe Ramon d'Escales l'any 1390.

Els murs del cor van ser fets per Jordi de Déu amb mènsules representant a profetes de l'Antic Testament, com també al lateral esquerre va realitzar l'escala d'accés a la trona amb dos petites escultures representant la Anunciació als brancals de l'entrada a l'escala.

L'any 1394 es va encarregar a Pere Sanglada, escultor ja consagrat, que realitzés el cadirat del cor, va viatjar per ordre del capítol catedralici, a Girona, Elna, Carcassona i finalment a Bruges, on va comprar la fusta de roure per a la seva execució.

Es va envoltar de bons ajudants com Pere Oller i Antoni Canet, començant la primera fase del cor amb el cadirat, als medallons dels braçals i a les misericòrdies, és on es concentren les més importants escultures. De temes variats, els religiosos són els menys representats i són les escenes de dansa, jocs i música entre altres les que criden més l'atenció.

S'encarrega a Pere Sanglada la realització del púlpit, també de roure, de forma prismàtica, amb un fons arquitectònic de traceries i pinacles on hi ha quinze imatges representant entre unes altres a Jesucrist amb Sant Pere i Sant Pau i altre panell de la Verge amb Santa Eulàlia i Santa Caterina, a la part inferior del púlpit hi ha arcuacions amb claus de volta representant les de la catedral. Es va finalitzar l'any 1403,que és quan l'escultor va rebre cent florins com a saldo del compte del púlpit: Pro operando tronam dicte Sedis ubi predicatur et ymagines que existunt eadem. [16].

Anys més tard es va continuar el cor amb el cadirat de Matías Bonafè que va tallar altres 48 cadires finalitzant l'any 1459. Amb aquesta obra, va passar la de Pere Sanglada a ser el cadirat alt.

L'alemany Michael Lochner va ser l'encarregat l'any 1483 de les talles dels dossers de forma d'alts pinacles que per la seva mort al 1490, va haver de continuar el seu ajudant Johan Friederich Kassel, fins a l'any 1497.

L'any 1517, l'escultor Bartolomé Ordóñez realitzà les mampares per a l'accés al cadirat amb escenes de l'Antic Testament i la Passió.

Carles V, decideix que la celebració del XIX capítol de l'orde del Toisó d'Or sigui a Barcelona i mana habilitar el cor de la seva catedral per a la data del 5 de març de 1519. Joan de Borgonya va ser l'encarregat de pintar la corresponent heràldica als 64 plafons dels cadirats, corresponents a:

edita Rerecor

Es una obra renaixentista, realitzada pel burgalès Bartolomé Ordóñez, que se sap que al 1519 treballava en aquesta obra, projectant-la com una columnata dòrica, coronada amb balustrada i que entre els seus intercolumnis consta de quatre escenes en relleu de la vida de Santa Eulàlia, dues a cada costat de la porta i als seus extrems unes fornícules que contenen escultures corpòries.

No va poder completar la realització de l'obra, a causa de la seva mort prematura ocorreguda a Carrara al 1520, on s'havia desplaçat per a comprar marbre i anar realitzant l'encàrrec, va ser acabada pel seu deixeble Pere Villar d'acord amb el projecte del seu mestre l'any 1564.

Els relleus que representen el Judici de Santa Eulàlia per Dacià i la Cremació de Santa Eulàlia juntament amb les figures exemptes de San Sever i Santa Eulàlia, pertanyen a Bartolomé Ordoñez i les de Pere Villar corresponen a la Flagel·lació de Santa Eulàlia i la Crucifixió de Santa Eulàlia i les escultures de Sant Oleguer i Sant Ramon de Penyafort.

Sant Sever, de Bartolomé Ordóñez.

Judici de Santa Eulàlia per Dacià, de Bartolomé Ordóñez.

Flagel·lació de Santa Eulàlia de Pere Villar. Fixeu-vos en la figura del pretor romà, a mà esquerra, gairebé copiada de l'escena del judici.

Vista general de la part dreta del reracor .

edita Orgue

Orgue d'estil renaixentista de la Catedral de Barcelona.

Encara que hi ha documentació relativa a l'orgue datada el 1259, l'orgue actual comença el seu camí l'any 1538 sent finalitzada la seua construcció el 1540. La factura original de l'orgue va anar a càrrec de Pere Flamech (l'escola orguenera de la corona catalanoaragonesa rep en eixos moments una sèrie d'influències d'orgueners flamencs i francesos que deixaran gran calat) i el tallista Antoni Carbonell, sent instal·lat sota el campanar de la porta de Sant Iu.

Des d'eixe moment l'orgue rep aportacions d'almenys 16 mestres orgueners que han suposat una sèrie de modificacions en la seua factura adaptant-lo als gustos estètics de cada època i rebent tot tipus d'innovacions estètiques i mecàniques, sent l'última intervenció la realitzada per Gabriel Blancafort des de l'any 1984 fins a 1994.

La caixa de l'orgue és l'original, d'estil renaixentista, plana, de l'escola catalana com les caixes dels orgues de Santa Maria del Mar (1560), catedral de Tarragona (1567), catedral de València (1510) (desballestada i parcialment reutilitzada) entre altres. De dos cossos, el major de 16' (peus) que en part aprofita la fàbrica del temple i fa les funcions de façana sent els seus tubs originals excepte els disposats en batalla (horitzontalment), més un cos petit (una caixa pròpiament) de 4' situada en el centre de la tribuna de l'orgue a l'esquena de l'organista. Es tracta de la caixa d'orgue més antiga que es conserva a Catalunya.

En l'interior de l'orgue hi ha tubs de totes les èpoques de les distintes intervencions que ha rebut, els quals s'han respectat al màxim en l'última intervenció realitzada. Tota la part tècnica és actual.

L'òrgue actual és un orgue de nova planta de quatre teclats de 56 notes i pedal de 30 notes, tracció mecànica i una distribució de cossos sonors que seguix els preceptes del "Werkprinzip" mot del segle XX que definix la disposició interna dels orgues barrocs alemanys:

Unes grans portes, més bé uns marcs de portes coberts per sarges (llenços) tancaven la seva caixa el dijous Sant després del Glòria de la missa i no es tornaven a obrir fins el diumenge de Pasqua en senyal de dol, quedant l'orgue mut al llarg d'eixos dies. Aquestes pintures obres de Pere Serafí "el Grec" l'any 1560, van ser retirades el 1950 i es conserven al Museu de la Catedral.

A més d'acompanyar musicalment els actes litúrgics, es celebren amb freqüència, a la catedral, grans concerts.

edita Cripta de Santa Eulàlia

Cripta de Santa Eulàlia.

La cripta és situada sota el presbiteri i la seva construcció es deu a Jaume Fabré, a principis del segle XIV.

L'entrada per una ampla escala sota un arc gairebé pla, ornat al centre amb el retrat d'un bisbe, sembla ser de Ponç de Gualba, sota el mandat del qual es va construir, i als seus costats grups de petits caps de personatges de l'època, als murs laterals de l'escala es troben dos arcs amb escultures de testes humanes, que eren l'entrada a dues capelles tapiades l'any 1779 per unes obres de remodelació per a avançar l'escalinata cap a l'altar major.

La volta aplanada està dividida en dotze arcs que van tots a convergir a una gran clau de volta central, que representa, la Mare de Déu amb el Nen Jesús que li col·loca la diadema del martiri a Santa Eulàlia. Va ser acabada l'any 1326, encara que el trasllat de les restes de la santa, no es va fer fins al 1339.

El nou sarcòfag d'alabastre, obra l'escultor de Pisa, Lupo di Francesco, es troba exposat després de la taula de l'altar, al centre de la cripta, sostingut per vuit columnes d'estils diferents amb capitells corintis daurats. La tapa i els seus costats estan tallades escenes del martiri de Santa Eulàlia, als quatre angles superiors hi ha àngels-llum i al centre una Verge amb Nen. Es guarda a la paret del fons el seu antic sepulcre del segle IX, juntament amb la inscripció de l'any 877 de la troballa de les relíquies a Santa Maria del Mar, dita a les hores, Santa Maria de les Arenes. La transcripció de les plaques diu així:

« Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, que va sofrir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon dels idus de febrer i va ser trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l'església de Santa Maria el (...) de les calendes de novembre. A Déu gràcies  »

La presència d'una cripta no és habitual en les seus gòtiques, però es creu que a Barcelona s'hi va fer per tal de mantenir l'organització de la catedral romànica, que tenia al mateix lloc la cripta amb el sepulcre de santa Eulàlia.[8]

edita Antiga Sala Capitular

Situació de l'antiga sala capitular.
Crist de Lepant a la Catedral de Barcelona

Coneguda per capella de Sant Oleguer i del Santísim Sagrament, així com també del Sant Crist de Lepant, una de les imatges amb més devoció de la catedral. La sala capitular va ser construïda per Arnau Bargués l'any 1407 amb una magnífica resolució arquitectònica de planta rectangular coberta amb una gran volta de creueria estrellada. La clau de volta central de la capella, representa la Pentecosta i va ser realitzada per Joan Claperós al 1454.

En ser canonitzat el bisbe de Barcelona Sant Oleguer, el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari està col·locat el sepulcre barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada al 1406.

Sobre aquesta tomba es troba el Sant Crist de Lepant datat del segle XVI, que fins a 1932 s'havia venerat en la capella central de la girola; als peus del crucifix hi ha una imatge de una Pietat, reproducció d'una escultura de Ramon Amadeu i Grau. El Crist de Lepant, fou la creu de la galera de Joan d'Àustria, el vaixell insígnia que va lluitar a la batalla de Lepant el 1571. El Crist crucificat està decantat cap a la dreta; la llegenda diu que la figura es va apartar cap a aquest costat per esquivar una canonada. Segons la creença, això fou un signe del déu dels cristians que presagiava la derrota otomana, finalment esdevinguda.

En ambdós costats de l'altar hi ha l'entrada al cambril, ornat amb marbres, portes tallades i el sostre cassetonat de fusta amb uns panells amb pintures, al centre d'aquesta sala es venera les restes de Sant Ruf d'Avinyó, mort l'any 1137.

edita Capelles interiors

Per la presència del gòtic meridional, els contraforts tenien projecció interior, el que permetia la creació de capelles dobles amb gran profunditat entre elles, amb voltes de creueria i coronades amb claus de voltes.

Per documentacions, se sap que a principis del segle XV, ja estaven gairebé totes proveïdes de retaule. Com solia passar a gairebé totes les grans catedrals, al llarg dels anys sofrien alteracions tant en la substitució, per corrents de noves arts del moment, dels retaules gòtics per barrocs, com de les advocacions, per canvi de benefactors.

edita Capelles del costat de l'Epístola

Capelles del costat de l'Epístola.

Les descrivim ordenades de la porta principal cap a l'altar:

Tomba de Sant Ramon de Penyafort a la Catedral de Barcelona.

Capella de Sant Josep Oriol (esquerra) i capella de Sant Pancraç i Sant Roc (dreta).

Capella de Sant Cosme i Sant Damià (esquerra) i antiga sala capitular (dreta), amb el Crist de Lepant al fons.

edita Capelles als peus del temple

Capella del baptisteri (en blau) i capella de la Immaculada Concepció (en vermell).

En moltes grans esglésies de tres o més naus, a cada nau li correspon una portalada a la façana principal. No és aquest el cas de la catedral de Barcelona, ja que com en d'altres esglésies del gòtic català es preferí aprofitar el costat interior de la façana principal per situar-hi més capelles, una a cada costat de la porta:

edita Capelles del costat de l'Evangeli

Capelles del costat de l'Evangeli.

Les descrivim ordenades de la porta principal cap a l'altar:

Retaule de Sant Sever.

Retaule barroc de Sant Marc.

Retaule de la Mare de Déu del Roser.

Retaule gòtic de Sant Sebastià i Santa Tecla.

edita Capelles del deambulatori